Els nens no tenen tants recursos espontanis com els que pot tenir un adult per ser conscient de l’estrès i prendre mesures per combatre’l, com pot ser respirar profundament, passejar o trucar als amics, recursos que el poden ajudar a desconnectar en un moment donat. Un nen no ho sap fer o no ho pot fer.
El nen, doncs, en no poder gestionar bé el seu estrès, sigui per edat o per falta de consciència del problema, desencadena un procés típic: el seu cervell s’inunda d’hormones de l’estrès com el cortisol i la vasopressina, la qual cosa dificulta l’aprenentatge i el control de l’agressivitat, entre altres conductes.
La simptomatologia general infantil que tradicionalment pot ser atribuïda a l’estrès, tot i que no exclusivament, la podem concretar en els següents ítems:
- Es mostra especialment poruc i molt sensible, més del que és normal
- Mostra poca confiança en si mateix
- Es preocupa de manera permanent i per qualsevol cosa
- No vol estar sol
- Té propensió a la tristesa i l’ansietat
- Mostra indiferència
- Posterga els deures i altres obligacions
- Baixa en rendiment escolar
- Està despistat, com distret
- Es comporta de manera desafiadora
- Plora sense raó aparent
- Li suen els palmells de les mans
- Té mal de cap i de panxa
- No té gana
- Es mostra hipervigilant davant situacions que altres nens afronten amb tranquil·litat
- No té ganes d’anar a l’escola
- Té canvis d’humor significatius
- Respon de manera desmesurada i exagerada davant els fets que l’envolten
- Estableix un perfil d’introversió, amb mancances d’habilitats socials
- Davant de tota situació nova reacciona amb una resposta d’estrès (fisiològica, cognitiva, emocional o conductual)
No cal recordar que molts d’aquests ítems poden tenir etiologies ben diverses, però també és veritat que es poden atribuir a situacions d’aclaparament, de massa demandes, de massa estrès.
Una valuosa solució general per a l’estrès infantil és l’afecte. Per als nens és molt important sentir-se estimats, volguts i estimulats des d’aquesta premissa. La presència dels pares amb els fills és una peça clau, i cal remarcar que importa més la qualitat de la relació que no pas els minuts que s’hi dediquen.
La preparació d’activitats familiars (banyar-se, sopar, etc.) s’ha de fer de manera tranquil·la, sense presses ni atabalaments. Els nens viuen i processen aquesta tranquil·litat. En situacions de crisi com les actuals, aquesta pau relacional és un element essencial.
Si treballem bé l’afecte, després només caldrà que donem als nens, sigui des de l’escola, sigui des de la família, els recursos adequats a l’edat que els preparin i enforteixin per superar situacions estressants.
Núria Arís – Psicopedagoga i Doctora en Ciències de l’Educació – Professora titular de la Facultat d’Educació de la UIC